Ja molt abans de passar el torrent, sentía la veu fresca y joyosa de la Coralí que cantava per divertirse ò espantar la basarda, ò tal volta pera donar, discretament, fe de presencia y del indret hont se trobava. Callà de sobte, y va passarsem més d'un quart d'hora caminant esmaperdut entre la boscuria. Per fi, vaig tornarla a sentir forsa prop, mes allavors no cantava sinó que semblava conversar ab vivesa, cosa que li era molt natural.
¿Ab quí se les haurà? anava pensant, tot dirigintme, ab alguna precaució, pera no ferme massa visible, vers el lloch d'hont la veu venía. Al tombar un petit repeu, vaig oirla tan aprop, que sols les branques baxes me privavan la seva vista, sentint quelcom dintre'l pit, com si un punyal me foradés les entranyes; alternava ab la d'ella una veu d'home, y aquella veu m'era tan familiar, que ni entre mil podía confóndrela: era la veu grassa y acompassada del Ibo, qu'anava buydant aquelles amoretes de son repertori, que tant be li servían pera fer bogejar a les mosses fluxes de cervell.
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/131
Aquesta pàgina ha estat validada.
