Pàgina:La punyalada (1904).djvu/123

 Calla, foscut espinyoch de tribana, y ves a contarho a l'Arbós, ¿sents?—
 ¡Vesho a contar a l'Arbós.!... Com qui diu: yes a contarho al mestre, qu'era la frase que gastava de noy, quan després d'haver comès alguna brutalitat de les seves ab un company, tractava de taparli la boca ferintlo en l'amor propi. Me donà un nou rebull de sanch y vaig sentir desitjos nous d'escanyarlo, mes el Roig, que no parava de treure vent, m'encarà'l trabuch al pit y aquella arma al punt de dalt en mans d'un brètol, que ademés semblava no serhi tot, m'impresionà, fentme recular sobtadament cap a la porta.
 —¡Nó, per aquí nó!— exclamà, ab ayre contrariat el moliner, barrantme el pas. —Saltèu per allà.— Y'm senyalava la finestra per hont havían entrat els trabucayres.
 Allò ja era massa.
 —¡Féste enllà, gallina grepa! ¿Per qui'm prens?— y vaig ferli mostra del puny clos, a punt de xafarli la cara.
 L'home s'encongí esporuguit, y obrint la porta d'una revolada, me