Pàgina:La papallona (1902).djvu/97

Aquesta pàgina ha estat validada.
97
la papallona

—Escòlta. Més apropet: ¿No 't fá pas mal el dit? ¿Me perdonas?

—Bésam la má, la má ferida,—feu l' estudiant.

Ella s' hi negava, però á la fí cregué. Y, un cop obehit, eixí ell ab los llabis clavats á la besada, entregirat el còs pera que ho vejés la Toneta.

—Psit, psit,—torná á cridar la cusidora, fent entrar altra volta al estudiant.—¿Qu' has quedat bé al retrato?

—Oh, encara no he vist la proba; me van dir que sí.

—¿Cóm anavas? Com ara? ¿Sense ré al cap, el cabell embullat, més estarrufat qu' aixís?

—Sí, ja 'l veurás.

—Vés, que 'm triga véurel. Véslo á cercar, vés.—L' estudiant doná mitx tom sobre un sol peu.

—Nó, nó; que, de tots modos, no has de tornar fins després d' esmorzar ¿no es cert?

—Jo vindría abans...

—Ja t' he dit perquè no has de ferho. ¿Quína hora es ara?

—Las dèu.

—Ahont te l' han fet el retrato?

—A casa en Larauza.

—No sé ahont es. ¿Qu' es gayre llunyet d' aquí?

—Al costat del Principal.

—Ah!...—feu, lleugerament y ab las mans creuhadas demunt la feyna, sempre menjantse ab la vista á n' en Lluís; aquèst esperant drèt la fí del interrogatori.