al seu dormitori, va caure á la cadira de cusir, feta una mar de llágrimas. La passada d'en Lluís li semblava una infidelitat imperdonable, se sentia 'l cor nuat, y ab el senglot del plor se li escapavan bruels de gelosía.
—Malaventurada l' hora que'l vaig conéixer!—exclamava interiorment.—Malviatge la meva fluixedat de geni, que 'm feu reconciliar ab ell quan ja tot s'havía acabat! Ara no 's mofaría de mí com se'n mofa; jo, jo m'hauría rigut d'ell al véurel tan entregat á 'n aquella mosca-balba, xata, posturera y llampant com las Marcolfas de qui s' apartava, Deu m' ho perdó! Oh, nó, demá no m' hi atanso, no m' ha de veure més; l'haig de xasquejar. S' ha esperat una setmana, que segueixi esperant. Potser no ho ha fet per mí, sinó per ella! Y jo, jo, pobra de mí, tan babaua, que, 'm creya que s'havía quedat pera darme una proba, l' única proba d'amor que li demanava!... Ah! nó, no m'ho ferá entendre. Vès que diría ell, si avuy me vejés festejant ab un altra, regalantli clavells y mentjantmel ab la vista!.. ¿Si no'm vól, si no m'estima, perquè ha de venir á trobarme, á cusirse'm á las faldillas y jurar y plorar y escriurem cartas y darme clavells com á la Sofía meteixa? ¿No es mal fet això? ¿una maldat, una infamia? ¿Que'l demano jo? ¿Que'l busco? ¿Que li he dit may que'm fassi comedias, ni que m'estimi á la forsa? ¡Ah! si 's pensa que jo també 'm dich Sofía, vá ben errat. Ha jugat ab mí un cop; no hi jugará més. Soch pobra, sí, ja ho sé, molt pobra, ni pares tinch; però vaig
