las casas, y com pe'l carrer casi no hi passava ningú més, s' entretenían contemplantla, fent suposicions, brodant historias sobre las causas d'aquella fascinació que descobrían.
—Sí, Sofía 's diu,—repetía engelosida la Toneta, escorrentse sempre carrer amunt.—Y que sembla maca! Calla; ara tomba'l cap.... Nó, no val re.... Diu alguna cosa al senyor dels nens; dèu ser son pare.... Ay! que no 's giri en Lluís! Ah, ja torna á enrahonar ab ell. No es guapa; té'l cabell roig, el nas tirat en l' ayre, la boca gran. Y que 'n vá d' enfarinada!... Mira quinas posturas fá! Y això li agrada á 'n en Lluís?... Psè!.. dèu ser rica!—
Y com d' una ullada havía près tota la fesomía de la noya, d'un sol cop d'ull, també, ficsantse en lo vestir de la comitiva, endeviná l'estament del sastre.
—Hum!—feu, arrufant el nas.—No passan de menestrals acomodats que van de las festas.—Y no sabía si alegrársen ó nó.
En aquell moment, la comitiva's vá perdre entre el garbuix de municipals, agents de policía, mistayres, criadas, mariners y obrers qu' embussavan de part á part el carrer, devant del Circo, hont se representava per centéssima vegada «De Sant Pol al Polo Nort.» Quan la Toneta s' va veure á prop tot aquell formigueig, s' adoná de lo qu' havía caminat, va posarse sobre sí y pensá en recular; però l'afany de saber, poch més ó menos, ahont parava en Lluís, la va fer encara avansar ab aquella llibertat d' anar sola que té l' obrera. Y penetrá prompte pel mitx d'
