—Écoli quá! Vull dir donchs, que la Toneta, alashoras, era una nena per l' istil de la meva Sió; tindría uns cinch anys, si fá no fá, y aném á dir que veyentla sens' aca ni barraca, qué havía de fer jo? La vaig amparar. El de casa, está clar, no s' hi va oposar gens ni mica, per allò que diuhen ¿sab? com més serém més riurém... Jo soch d' un natural que, bé n' he passadas de trifulcas, però may m'he deixat acobardir. Ja veurá, ja ho díu 'l ditxo: “á qui ajuda, Deu l' ajuda„, y jo ¿sab? ab la confiansa en Deu, quan me veig l'aygua á coll, dich: “pit y fora.„ Y 'm voldrá creure? Sempre me n' he deseixit.—
La senyora Pepa, que frisava com l'enrahonador qu'está condempnat á escoltar, enjegava tot sovint los seus sentits per altres indrets. Ja s'entretenía contemplant com las floristas, anavan adornant las sevas taulas escalonanthi los gemats poms de flors que treyan dels grans paners de forma de pandero ab que venían, ja, tombantse del altre cantó, enfilava ab la vista la porxada del mercat, plena de colorayna que s'aixamava entre las pileras de provisions com un vesper dins la bresca. De quant en quant, pescava algun concepte d' aquell embullat parlament y reconstruhía la conversa á sa manera, sens darse la pena de demanar aclaracións sobre 'ls punts escapats. Sía com sía, encara la Madrona semblava lluny d'ahont anava. ¿Qué hi feya, donchs?
—Vaig pendre la Toneta, la vaig muntar com á las mevas fillas, y miri, allá hont menjan tres men-
