per sí sola, empetitiría l'objecte estimat d'un modo deplorable, crudel! Y còm viure, sense saber lo qu' allò deya! Potser la desesperació, lo despit, hi havían dictat condicions, que, de no acceptarlas, produhirían un atentat, un suicidi, tal volta!
Aquest pensament la foragitá de la cadira, y, arrugat lo paper d' una grapada, va correr, fòra de sí, cap á la porta, sens plan ni idea de lo qu'anava á fer, quan, al obrirne una fulla, veu allá, al extrem del corredor, guaytant per la de sa cambra, á'n en Lluís en actitut interrogant. La Toneta 's sentí descarregada d' un gran pès, y ab lo cap y la má cridá al senyor de son cor. Aquest hi volá rabent, com entra l' oronel al niu.
La cusidora estava cayguda á una cadira, brassos penjants, son coll de colom enarcat al pès del cap que li apuntalava 'l respatller; ab una má estrenyía encara la carta, y ab l' altra 'l mocador, y de sos ulls rodolavan cara avall llágrimas y llágrimas.
—Sí, só teva, Lluís, só teva; no puch lluytar més, no puch amagarho més.... me faltan forsas. Só pobra, no'm voldrás, mátam, trosséjam, però t'estimo, t' estimo y....
—Ah, sí, sí; es lo que jo volía sentir de tos llabis;—exclamá en Lluís, ajehentli 'l sedós capet en l' amorós niu que formava son bras esquerre, mitx creuhat demunt del cor.—Sí, Toneta meva, sí;—afegía, reproduhint los conceptes de la seva carta, sens ni sospitar que no hagués sigut llegida,—resolt
