tat el còs, parant orella, fins que las veus s'allunyaren y 's sentí batre la porta del pis.
Al obrir la de la saleta, guaytá cautelosament, com si anés á escaparse d'amagat, fins que possehida del dret que tenía de móures, passá al menjador y cridá á la despesera. L'escarrás, qu' eixí de la cuyna, l'acompanyá per un corredor llarch á trobar á la senyora Pepa. A las veus que la demanavan respongué aquesta de dins de l' habitació ajustada que hi havía al extrém del passadís, pregant que l'esperessin un moment.
—Es la Toneta, que la demana,—digué la minyona.
Y desseguida 's sentí la veu d' en Lluís que del fondo feya, cridant:
—Toneta! Toneta! vostè es aquí? Ja 'ns veurém, ja! Encara só al llit. Estich prenent la matinada. Entri, entri, que farém petar la claca.
—No se l' escolti pas á 'n aquest burinot—cuytá á dir la despesera.
—Sí, sí, Toneta; ja pot entrar. Aquí dins, mano jo.—
Y ella, la Toneta, escoltava ab el cor plè d' alegría, la rialla als llabis y als ulls, totas las faccions esponjadas, tremolosas, embotornadas pe'l doll de goig que vessava son esperit.
La Sra. Pepa 's doná manya á eixir pera respondre á la consulta y privar al estudiant de ferne alguna de las sevas.
—Es un gandul—exclamá mitj rihent.—Ara li es-
