eurítmia en tots los penjolls de que anava agensada.
La por d'esser sorpresa no li deixá consumir temps en aquesta operació. Ella meteixa no sabía explicarse com se tornava tan presumida y descontentadissa de sa bellesa.
«En fí, què hi farém? Això no's compra!»—acabá per dirse.
Y agafá la feyna y comensá á tascar, sempre parant orella á lo que passava per allí fòra y sentint sobressalts á cada créch que feya la porta ab lo trontoll de la gent ó per las corrents que movían las altras al obrirse.
—Ara! remugavan sos llabis, tot abaixant hipócritament la vista á la feyna. Mes, prompte l'ilusió's desfeya y 'l temps anava passant cansoner com ell tot sol, y en Lluís, aquell á qui no gosava anomenar la Toneta, no compareixía.
¿Què n'havía tret de llevarse tan matí, d'haverse atrafegat tant per compareixer á la casa ben d'hora, si ell ho pagava ab tanta indiferencia? «Si molt convé encara dorm» pensava la Toneta. Y arreu, ab la generositat d'una dòna enamorada, afegía: «Que dormi 'l pobre; potser ha retirat tart.»
Mes era 'l cas que, al menjador, la pessa del costat, se sentía, com més anava, major renou de cadiras, de culleretas trincant ab vidre, de veus d' homes, de criadas, de la Sra. Pepa, que grunyía, reya, renyava al servey; y la porta, aquella ditxosa porta, qu'un buf movía, no s'obría may pera dar pas
