pirava comoditat, ben estar; mes la completa ausencia de bon gust en lo parament y las esquifidas dimensions de las pessas principals, del terrat y del jardí, que devían servirli d' esbarjo, davan á l'habitació un ayre marcadament menestralench.
—Tu sabs que 'l pobre pare, amohinat ab lo negoci, no pensava en luxos ni guarnits,—digué en Miquel á sa muller.—Jo desitjo que'l posis á gust teu. Talla y cus, fes lo que vulguis.
—Quant destinava á gastarhi?—preguntá la Mercé, somrihent.
—Tres, quatre, cinch mil duros...
—Bé, gastémnhi mil pera rentar la cara á las nostras habitacions... y dónamen altres tants... pera 'ls pobres.
—Què vas á fer, que vóls fundar un hospital?—exclamá aquell, á punt de riure.
—Dèixaho correr: potser, potser no 'm durarán una anyada. Ja pots afegir al presupost de gastos igual pensió cada any ab l' inscripció següent: «Egoisme.»
—En Miquel no capía. Donya Mercé, llegintli á la cara, se li repenjá al coll y, tot baixet, va dirli:
—Vull que 'ls pobres beneheixin sempre aquesta unió.
—Un petó plè de tendresa segelá son front.
—Però y las pessas de respecte pera la gent de compliment?—feu, aprés, l'enamorat espòs.
—Oh, la gent de cumpliment farán pujar el lacayo, lo rebrá 'l nostre criat y, tomant la tarjeta, dirá
