creixían en dos caixonets plèns ademés de pensaments y violetas, passá llarch temps ab la pensa emboyrada, l'esguart perdut, sens darse compte de sa propia existencia, fins que la Madrona l'esmatorná ab sobresalt.
Llavors entrá, se despedí d'aquella bona dòna y de sas fillas qu' anavan al treball, y posant la máquina de cusir al peu del balcó, el cistell de la feyna á son costat, comensá la tasca del día. Contra costum, el temps, comptat, esmicolat pe'l crich-crich de l'agulla, se li feya etern. Durant aquell dia, el cor se li ennuvolá y asserená més voltas que 'l d' una histèrica; los meteixos recorts, los meteixos objectes se li presentavan ja alegres, ja tristíssims. Pensava en sos pares difunts, en sa orfanesa, y una llágrima traydora li enterbolía la vista; y de sobte, com si algun desengany crudel li fes envejar l'altre món, deya entre sí: “ditxosos d' ells!„ Després, parava de treballar, dava una mirada al voltant y exclamava ab goig:
«Be estich prou be: què més pot desitjar una orfaneta com jo? Això es un reconet de Paradís: hi tinch flors, la cadernera, la máquina ja pagada, lo meu llitet de ferro ab un bon matelás y una márfega ben tova, la meva calaixera, lo meu mirall... Oy que m' ha semblat molt clapat? Avuy me 'n compraré un de més llis... Després, aquest balcó tan banyat de sol, aquest balcó, qu' es un cotxe parat! Si n' oviro de cel, si 'n veig de terrats des d' aquí! Voleu res mes divertit que lo que des d'aquí domino? Aquell sí
