donant l'esquena á 'n en Lluís, aquest passejant embadalit sos ulls per l'elegant contorn de tota la figura de la noya, deixá anar baixet un:
—Si vol que l'acompanyi, Toneta?
—Això sí que nó,—respongué ella, tota resolta y encesa d' un plegat.
«Y donchs, pensá, ¿potser sí que tenía raho la Madrona?„ El cor li feu un salt com si l' haguessin afrontada de debò.
L' estudiant no insistí, y veyentlo callat, la bona opinió d' ell abans formada torná á referse ben prompte en l'esperit de la Toneta. Ja tranquila y esvahida la rojor de las galtas, allargá la má al estudiant y 's despedí modestament. Al replá de l'escala, parlant ab la despesera, va dirli:
—Vaja, que'l senyoret Lluis es ben divertit, ben divertit, oy?
—Ja ho ha vist, un plaga de la parroquia, que 'ns fá riure tot lo día;—respongué la Sra. Pepa, repetint desseguida per vigéssima vegada:—Fins dilluns, eh? No se 'n desoblídi.—
Y per l' ull de la fosca escala, va sentirse la veu de la Toneta, trencada per las martelladas del ataconador, fer:
—No perdi cuydado, no perdi cuydado!—
La Toneta vá atravessar el carrer del Hospital y, trencant pe'l passatge de Bernardino, aná fent dressera cap al carrer de Montserrat ahont vivia. Caminava procurant salvar ab constants giragonsas las empentas de la munió d' obrers que, en aquella
