Pàgina:La papallona (1902).djvu/26

Aquesta pàgina ha estat validada.
26
narcís oller

tíndres d'amagar el riure ab la feyna, sentint los acudits del estudiant que feyan saltironar la rialla al ventre de la bona despesera, roja com un perdigot.

—Ara vegi, com si jo fós un lladre y vosté una reliquia: diu que no me la puch mirar, Toneta. M' han dit que 's diu Toneta... ¿oy?

—Es veritat. Però, si li agrada mirar noyas lletjas, ja 'm pot mirar, ja.

—Sí, jo tinch aquest mal gust—feu l'estudiant ab accentuada ironía. Y arreu, encarantse ab la patrona:—Vèu, ja tinch el consentiment d'ella, no 'm cal el de vostè.

—Vági á passeig!—esclamá la senyora Pepa, encara rient ab aquell gust que deya cóm li tenía robat el cor la papallona.

En Lluis prengué una cadira y 's quedá allí garlant bona part del matí pera tornarhi á la tarde, ara á solas, ara en presencia de la despesera. Trobá bonica, molt bonica á la Toneta, y aquesta quedá emprendada de la lleugeresa, de la gracia, del cor d'en Lluís. No 's cambiá entre 'ls dos ni una sola paraula d'amor; van conversar de mil cosas diferents, y en totas ellas manifestá l' estudiant un criteri tan original, enginyós y alegre, qu' encisá á la noya casi tant com la forma lleugera y franca ab que aquell sabía vestirho.

Arribá 'l capvespre, y mentres la cusidora s' apanyava al còs l'ayrós mocador gran y 's feya sortir las orelletas per la vora del que duya al cap,