Pàgina:La papallona (1902).djvu/213

Aquesta pàgina ha estat revisada.
213
la papallona

en aquest precís instant, va sentír anomenarla. "Oh! imposible, imposible! ¿Aquella la Madrona de la carta d' en Tomás?.... ....¿Y la Toneta, sa víctima abandonada sens compassió, sa antiga estimada, la moribunda? Oh, no podía esser, no podía ésser!"

Un impuls irresistible 'l llensá al mitx del quarto y sos ulls se van clavar á n' aquella alcova, que, entre mitx de las cortínas, extenía sa taca blanca, explendorosa de llum. Y allí dins, entre mitx de personas per ell estranyas y d' un sacerdot, asseguda al llit, aclaparat el còs en el tou rasser d' una pila de coixins, sí, sí, hi havía la Toneta! La sanch se li glassá á las venas, la veu se li ofegá á la gola y tot ell quedá com clavat á terra sens apartar els ulls d' aquella horrible visió. Tots los presents el contemplavan sorpresos, espiant sa primera paraula, sa primera acció, moguts de una vaga sospita; mentres qu'ell, agè á tot lo que no fos la malalta, seguía observant espahordit com s' esborrava sa impresió primera. "Nó, no ho era aquella l' estimada d' altres temps!" Rebegut el rostre per la demacració, sense color els llabis, oberta l' assedegada boca, tenyida la pell de reflectes blavosos, els ulls mitx girats en blanch ab expressió dolorosa, realment la Toneta no conservava de sa fesomía mes qu'aquell perfil general que 'ns fereix la memoria y que la contemplació sostinguda sembla destruir. Com més se la mirava, més la desconeixía, major empenyo posava en tranquilisarse á si meteix cercant esperansat la demostració complerta d'haver sofert una alucinació. Mes,