abrusá tots els desitxs impurs. En aquell moment se li posá de manifest tot lo injuriós de sa equivocació; més qu' humiliarse, cedint á la tremolor dels genolls que se li anavan á clóure ab reverencia, hauría volgut fondres. Ell no sabía hont era; però aquella miseria qu' abans havía près per lloreya del vici, ara l' enlluhernava ab la resplandor de la caritat allí present, insultada, escarnida per sos baixos instints. Y 's descubrí humilment y acotá 'l cap y seguí com un anyell, desitjós de redimirse als ulls d' aquella dama.
—Còm está?—preguntá aquesta ab evident angunia.
—Molt mala, molt mala, donya Mercé,—respongué, plorant, l' interpelada.—Té un pantaix una sofocació que no la deixa viure. El metje 'ns ha dat molt pocas esperansas; fins ha dit que, potser, no passi d' avuy—
Aquesta era també l' embaixada qu' havía dut á la senyora, sa cambrera Agneta. Donya Mercé, que de sa malaltía ensá no havía eixit de casa, no s' hi vá pensar més. No volía que la pobra Toneta 's morís sense haver rebut un adeu agrahit, sense haver dispensat una mirada de perdó á la qui, involuntariament, havía ajudat á matarla. Y 's tirá demunt un abrich, y 's tapá la cara y emprengué l' camí, fugint de tot encontre ab el seu marit que l' hauría detinguda, escapant Rambla avall á la casualitat de trobarlo; ben agena per cert de que 'l vici y la lleugeresa vinguessen á insultarla ab llurs desvaris. Quan ella
