“Tot just un dia que s' hi havía mirat tant pe 'l senyoret Lluís. Allò, aquell americanot era un esgarría crías.„
Mentrestant anavan entaulantse 'ls demés estudiants, sentint no ser de la partida, y un cop de campana anunciá l' arribada del senyor Ignaci.
—Míris, míris quí hi há aquí.—
L' home 's permeté somriure un poch, preguntá á 'n en Lluís, tot allargantli la má, cóm li havía anat per Valencia y, obtinguda resposta, se 'n va anar á ocupar el seu lloch, tancá las ulleras y ab sa ingénita gravetat enfonzá la llossa á la sopera y comensá á servirse pausadament fins á tindre 'l plat á curull.
—Si gustan?—feu, sospesant la primera cullerada, y disposantse visiblement á no pronunciar un mot més.
—Gracias.
—Gracias, que vagi de gust,—respongué, mofántsen, en Tomaset.—Be, ja esteu á punt? Aném, donchs.—
La papallona doná un afalagador pessich á la senyora Pepa, y 'ls quatre estudiants se llansaren escala avall, omplintla d' alegre terratrémol.
En deu minuts van arribar al restaurant ahont pujaren ab pas triomfal los dos més jovenel·los com si anessin á fer una gran calaverada.
Un mosso 'ls instalá en una saleta petita, al mitx de la qual hi havía una taula parada, ab un ram de flors al centre. Rebía aquest aposento llum cenital y, en lloch d' envá, un dels caps lo formava un
