Un cop sèch de timbre sobtá al regatxo de la senyora Pepa al bell punt en qu' estovava 'l coixí del americano, fentlo ballar entre sas mans morenas, com si ensajés algun jòch de clown. Llensá 'l coixí al llit y, arrossegant els xanclos, va corrê á obrir la porta. Un crit de sorpresa s'escapá de sos llabis y, després d' un curt xarroteig, plè d' exclamacions y riallas, eixí com la pedra d'una fona cap á la sala de la despesera, cridant:
—Senyora Pepa, senyora Pepa, súrti, súrti. ¿May diría qui ha arribat?... En Lluiset, el senyoret Lluís.—
El semblant de la despesera s'inflá de joya, rebotentli 'ls muscles y enfondíntseli las cisuras com á un cap de goma oprimit de testa; expressió doblement acaricaturada llavors, per quant sobresortía del fondo gris que li dava la curta cabellera cayguda destrenada y enrera, y totas las formas del tòrs li havían desaparescut dins del ridícol pentinador sense mánegas, que duya posat com muceta de doctor.
