aquell acte produhí entre las dònas un tal estemordiment, que las arraulí totas á la cuyna plorant, com si vejessen per primera volta 'l principi d' una fí fins allavors no temuda.
—Es que se sent la mort, la pobreta!—deya la Madrona singlotant.
—Tant que'ns hem estimat! Oh, sí, que se la sent venir, sí! Veji allò que 'm deya avuy meteix!....—afegía la Sió, feta un devassall de llágrimas.
Y sa germana Angeleta, amagant la cara entre sos brassos encrehuats demunt la taula, pantejant ab grans sacudiments, no sabía acabarse com, havent sigut tan amigas sempre, cap als últims de sa vida li prengués aborriment sense haverli fet cap tòrt.
No obstant, al dia següent d'aquesta escena, torná á renaixer l'esperansa dins d'aquella casa. La confessió pruduhí á la Toneta aquella tranquilitat d' esperit, aquell plascévol benestar del creyent que 's sent lliure del pès de la conciencia. L' Abril s' havía llevat rioler, vessant torrents de llum qu' una boyrina grisenca y transparent semblava endolsir. Alegrada per aquella claror, la malalta sentía desitxs d'abandonar el llit, la primavera de fòra semblava despertarli á dins un altra primavera, que li allunyava del enteniment l' idea de la mort. Tot esperant el
