Pàgina:La papallona (1902).djvu/184

Aquesta pàgina ha estat revisada.
184
narcís oller

Sió, vá estar mitj' hora per persuadirse de que la seva confidenta no pensava ni obrava com ella presumía.

Notantli 'l metje certa inflor en las extremitats, ordená que procuressen tíndrelashi ben calentonas, afegint que no 'n fessin cás del malhumor; era que sentía 'l temps.

—Encara no 'm deixa llevar?

—Per avuy diu que nó. Però ja 't llevarás aviat, dòna.

—Sí, al altre món!—exclamá, deixant escapar una llágrima.

Entrá la dida ab el nen, y, apoderantse d' aquest, la Toneta l' omplí de petons y se 'l va ajeure al costat pera contemplarlo, pregant á la montanyesa que eixís una estona á esbargirse. Aquella bona dòna obehí á un signe dissimulat que li feu la Sió.

Un cop fòra, la Toneta va dir:

—¿Sabs perqué me la treta del devant? Perque 'm fá enveja: tot el dia 'm té 'l meu fill; me sembla que me 'l roba.... y pe 'l temps que 'l podré veure....

—Quíns pensaments téns avuy! No siguis aixís; lo qu' has de pensar, es que te 'l cría com una flor.

—Mira: per si 'm moro, te voldría demanar una gracia: que no te 'l separessis may del teu costat, encara que 't casis.... ¿ho sents?.... encara que 't casis. Jo ja sé que te l' estimarás com si fós teu....—

La Sió s' aixugá 'ls ulls ab la camisa de batista qu' estava cusint, y al véureho, la Toneta se li abrassá al cap estretament, barrejant abduas las llágri-