Pàgina:La papallona (1902).djvu/176

176

narcís oller

nèta, que sa cara s' amará de llágrimas de penediment. Mes, de sobte, moguda per la temor d' amollar, estrenyentse ben bé 'l nen al pit y escampant duas llambregadas de fera perseguida, apretá á correr cap á la Rambla, ensopegant ab els farbalanets descosits de sa fandilla, fets penjíms-penjáms sos mocadors, cridant l' atenció del públich ab sa embullada cabellera, sos ulls esbarriats y son color trencat d' esglay. La pobra Madrona 's resigná á seguirla, muts els llabis, el cor partit de pena. Darrera d' ellas, cautelosament arresserada per las parets, seguía també la dida, com atreta per l' imán de la criatura, y quan vejé, que, ben aviat, una colla de badochs y xicots insolents comensavan á acompanyarlas formant desseguida un d' aquells escamots que fan girar tots els caps y parar per un moment al indiferent vianant, la bona montanyesa s' omplí de vergonya y 's ficá dins d' una entrada á plorar. La colla 's perdé Rambla avall, y milers de personas, al dispensar una mirada á la Toneta, exclamaren entre sí: "¡Una boja, pobreta!"