Pàgina:La papallona (1902).djvu/175

Aquesta pàgina ha estat revisada.
175
la papallona

La compassió nuhava 'l coll de quants la voltavan altre cop. La dida y la Madrona ploravan á raig fet. Refetas ja del plor, la Madrona repetí ab veu suplicant.

—Te pagarán el didatge...

—Ja me 'l sabré pagar jo; treballaré nit y día, si convé.

—Però, filla de Deu, tu encara estás malalta. Has de reposar...

—Cinch vidas que tingués, las daría per ell, el fill del meu cor.

Y ploran, lo besá per miléssima vegada.

—Donchs, mallor pòts fer aquest sacrifici, que no es tan gran. Podrás venir á veure al Ramonet tant com voldrás... será per pochs días ¿què vòls més?

—Nó, nó, y nó!... Y anéuvosen á passeig totas plegadas;—cridá ja fòra de sí.—No me l'arrencaréu dels brassos no; me costa massa y es meu, y no hi teníu cap dret. Y deixeume anar, ja está acabat!

—Senyor, senyor! Però, dòna, si aquí estará més bé qu' á casa!

—Mellor qu' á casa! Deu m' ho perdó! Anéu á dir disbarats á un' altra ximpla qu' us escolti. Potser el día que plorés, perque no 'ls amohinés l' enjegarían á la golfa com un gat.—

La Madrona 's persigná esgarrifada, y creuhadas las mans, pintada la pietat al rostre, exclamá:

—Còm pòts pensar això de quí tan de bé 'ns ha fet!—

Aquesta exclamació arribá tant al cor de la To-