temps, municipals y polissons s' obrían vía per la portalada, arrencant protestas y crits dels meteixos que 'ls demanavan abans, y D. Miquel, ab el cor traspassat y erisats els cabells, baixava per l' escala de marbre gayre bé sens esma.
Per fí 'ls municipals se van amparar de l' atahut y 'ls polissons sostenían y contenían á l' hora á la Toneta, que, de genollons, volía perseguir als primers. Però per sòrt arribaren als peus d' aquella mare desolada, la Madrona, ben aviat la dida y, després, D. Miquel.
—No ploris, no 't desesperis, filla; no es lo teu el qu' enterran, es el de donya Mercé.—
La Toneta 's negava á escoltarla, rodant el cap, ab l' abundosa cabellera desfeta, que li queya á embulls per la traspostada cara.
—Mírat el teu: té en Ramonet, té. Assosségat, filla, assosségat per las cinch llagas de Cristo!—
Y tomá en l' ayre la criatura plena de flòchs y puntas, que li allargava la dida, y la posá demunt de la falda de la Toneta.
Hi hagué un moment de general espectació. La Toneta agafá 'l nen ab desconfiansa, clavá á 'n ell sos ulls grossos y encesos, li apartá la brodada gorra pera mirarli una de las orelletas ahont hauría de tindre una piga com un cap d' agulla, y reconeixent al seu fill, comensá á petonejarlo com una boja, l' empresoná entre sos brassos y esclafí á plorar ab uns singlots qu' arribavan á l' ánima.
Un aaah! d' expansió desitjada desennuagá tots
