dibuixarse dos partits contraris: los uns, y ab ells tot el dol, calificavan d' escandalós l' atach de la boja y reclamavan l' auxili de l' autoritat pera que deixés pás franch al enterro y s' amparés d' aquella desventurada; los altres, quasi bé tots gent de poble, commoguts pe'ls clams de la mare y excitats per l'esperit de classe, abogavan en favor de la Toneta y demanavan també la presencia de l' autoritat pera que obrís l' atahut y disposés després lo que calía. Però com á las paraulas ajudavan las obras y la lluyta esgarrifosa que sostenía aquella mare exaltava tots els cors, lluny d' enténdres, uns y altres aumentavan la confusió per moments. Als crits agudíssims de la Toneta, que de quan en quan, se sentían dominar per demunt de tota aquella maror de veus roncas y acaloradas, s' ajuntavan també els no menys forts que dava la Madrona á mesura qu' anava avansant penosament per entre l'atapahit garbuix. Quan se li veya descollâ 'l cap sense mocador per entre'l lluhents barrets, son bras nú al ayre, la fas suhosa, la mirada suplicant y contreta pe'l temor tota sa viril fesomía, cridant, plorant, pregant, infundía basarda y respecte alhora: tothom la creya mare de la pobra boja.—¡Féuli pas, féuli pas!—cridavan molts.—Fássinhi vostè: ¿no veu que no 'm puch moure?—responía 'l qui 's sentía á l' esquena 'l panteig d' aquella figura gegantina y á l' espatlla l' alsaprem de son bras de ferro.
—Un municipal! ¿No hi há un municipal per aquí?—cridavan contínuament varias vèus.
