Vuyt días després, á las nou del matí, devant de casa Castellfort, s' anavan afilerant algunas berlinas. El nen de don Miquel se havía mort com per sorpresa, d' una pulmonía, que 'ls metjes no havían sabut coneixer fins á darrera hora.
Aqueixa desgracia era tant més trista, en quant l' estat de donya Mercé no permetía esbravar, ni tan sols deixar entreveure, lo dol qu'á tots acorava. Feya vintiquatr'-horas que, germana y marit, se rellevavan devant de la malalta ben sovint pera correr á vessar las llágrimas retingudas y entrar de nou, fent cor fort, á parlar ab forsada rialleta de las excelencias del nen, com si estés plè de salut. Era un torment infernal, que l' estat de donya Mercé imposava, so pena de pérdrela á 'n ella y tot. Don Miquel, al mitx de sa desgracia, estava tocant ara 'ls resultats de la caritat tinguda ab el fill de la Toneta, que vestit ab la roba del mortet, era presentat á donya Mercé com son fill propi quan mostrava desitjs de
