per la seva bondat y emprenent, no lliure encara d' angunias, el camí de casa seva.
Trucá, y al obrir l' Angeleta, se li aixamplá 'l cor. Ab la cara que sa filla feya, 's veya que hi havía mellora. Sí; la Toneta havía recobrat, poch á poch, la respiració normal, y la debilitat de sa veu demostrava que la febre anava mimvant per moments. Lo desespero que 's temía d' aquella mare no venia; semblava que la flaquesa de forsas li robava l' energía d' esperit. Havía preguntat pe 'l nen, li havían declarat ab por la veritat y s' hi havía conformat, no deixant escapar sinó una llágrima térbola que li rodolá cara avall pausadament. Després s' havía adormit y seguía reposant encara.
—Ay, benehit sia Deu!—exclamá la Madrona, plegant piadosament las mans y enlayrant l' esguart al cel.
Quan la Toneta 's despertá, girá 'l cap á l'espona hont seyan las sevas vetlladoras y, descobrinthi á la Madrona, allargantli la febrosa má:
—Ja estará bé, pobret?—preguntá ab veu casi imperceptible.
—Bé, póts pensarho; qué li pot faltar á casa don Miquel? No passis angunias, tenen una dida com una vaca; es molt bona dóna y cuydará tant el teu com el dels senyors.
—Però jo no 'l veuré, 'l meu fill!
—Ja 'l veuré jo dematí y tarde. ¿Que no tens confiansa en mí?—
Una altra estreta de má responía afirmativa-
