qu' á la grisa claror de l' escala 's feya més visible y tenía un tò de blanch malaltís. Abduas dònas no pogueren resistir el desitx de besarlo.
—L' angelet ¡que calentó qu' está! Què murris son els homes! Y no s' es presentat, oy? Com si no hagués fet re, l' estrofa! com si tal cosa! Ay Madrona, pe' ls richs, no hi há justicia á la terra!
—Com qu' ells s' han fet las lleys!... Bé, perdoneu, que vaig un xich depressa... Vaig á veure si trobo qui li dará mamar mentres cerquém dida. Ja ho veyeu quíns fatichs! Qu' anavau á dalt? Donchs, molta quietut: el metje no m' ha recomenat altra cosa.
—No tingueu por... També daré vèus jo, sentiu..?—feu la fustera, ja mitx girada escala amunt, mentres baixava á corre-cuyta la Madrona.
Un cop al carrer, aquesta 's sentí bellugar el nen als seus brassos y apretá 'l pas, temerosa de que 's desxondís ans d' hora. Cama-llarga com era, la Rambla no se li acabava may. Al ser al Plá de la Boquería, trencá per la Riera del Pí; aixís se treuría del devant aquella vía dreta, interminable, y tot aquell trahut de gent y carruatjes que no la deixava passar. Son plan era tirar pe 'l carrer d' en Roca; mes, al embocarlo, la feu recular, tota contrariada, una gran acomodadora qu' embossava casi de banda á banda l' estreta vía. El nen se recargolava y comensava á sumicar. La Madrona suava d' angunia; li repugnava entrar ab el nen plorant á casa don Miquel, hont hi havía malalts y ahont anava á dema-
