Pàgina:La papallona (1902).djvu/150

Aquesta pàgina ha estat revisada.
150
narcís oller

—Nó, espéris, espéris,—li respongué 'l metje, asseyentse d' esquena á la paret, al costat de la taula y deixant demunt d' aquesta barret y bastó.—Sègui, que li haig de fer algunas preguntas.—

La Madrona obehí, situantse gayre bé al mitx del passadís, frisosa de rebre l' interrogatori. A la cara del metje, jove d' esbelta figura, rigorosament vestit de negre, que duya pintada l' inteligencia als ulls y al espayosíssim front ja solcat d' arrugas per l' hábit de reflecsionar, aquella dòna hi llegia una intranquilitat esferehidora. Instintivamente, coneixía que si ell callava, tot refregantse 'ls palmells de las mans ab el mocador y deixant vagar la vista per las rajolas, era pera coordinar ideas; y la dòna ab la seva ansietat, trobava desmesurada, insoportable tanta calma.

Per fí, munyintse la llarga y negra barba, comensá l' facultatiu preguntant:

—La malalta está partera, eh? De quant temps?

—Fá nou dias.

—Antecedents,—feu entre sí. Y després, en veu alta.—Es espantadissa?

—Molt, Verá, tot s' ha de dir: tindría cinch anys que va veure morir de desgracia sos pares al seu costat per haverse reventat, mentres esmorzavan, la caldera del bafor hont son pare era fogonista. La pobra criatura 's va salvar per miracle... y, sab? aquell espant conech que no l' ha pogut pahir may més.

—Li ha vist tenir accidents?