Pàgina:La papallona (1902).djvu/141

Aquesta pàgina ha estat revisada.
141
la papallona

escorrent benas, va desvolcarlo en un obrir y tancar d' ulls, mentres la mare, per son cantó, anava plegant cuydadosament tota aquella robeta qu' apilonava ab amor demunt del genoll, y la Madrona entebiava ab el calor de sos brassos, embolicats ab el devantal de llana, los volquers nèts.

Al sentirse deslligat, pará el nen de plorar y estirá brassets y camas ab emperesit deliqui. Pe 'ls ulls de la mare 's gronxava temps há una llágrima, qu' en aquell moment li va saltá cara avall. Oh! era veritat; el nen no s' omplía! A la claror ja més forta que 'ls illuminava, 'l veya ben bé, nuet, destacant las moradencas carns de la blancor del culatxo, esprimatxadet y flonjo. Oh! quinas pelleringas allá hont els muscles havían de rebotre ufanosos! La pobresa de greix permetía més á la sanch trasparentarse per la finíssima pell, que prenía aixís un tò sagnós y contristador, y la magror general de tot son tòrs dava evident desproporció al cap, evocant á l' afligida mare comparacions dolorosísimas.

Per sòrt d' ella, las noyas de la Madrona venian á temps á distréurela ab una sorpresa agradable. Li ferent present d' una gorreta tota enflocada, un fassetet y un volquer afistonats y una capeta avalonada, de piqué; tot blanch com ho somiava la pobra mare, tot amorosament fet y brodat per las amables donadoras.

Aquesta delicadesa produhí un esclat d' alegría. La Madrona no cabía á la pell; la Toneta ja no plorava d' amargura, sinó de goig. “Son fillet, lo des-