closos, los brassets en l' ayre mal encreuhats, la punta de la llengua fòra, llepant el llabiet superior, com somiant que mamava.
—Miréulo que bufó!—va dir la mare, apartan 'l còs y tirantse amunt la musclera de la camisa pera taparse las finas carns que sota la gola li alenavan pausadament.
Las duas entrants van allargar el coll pera contemplarlo ab la tendra rialleta qu' inspiran sempre las criaturas. Mes la senyora Rita, la llevadora, prenent ben prompte un tò doctoral, exclamá sériament:
—Lo que dich: aquest nen no vá prou tip. No somia que mama; remuga, busca, perque no está satisfet.—
Y aquestas paraulas, llensadas en aquell moment d' éxtasis, van glassar la rialleta de las oyents. Ab els ulls térbols de llágrimas, la mare clavá la vista á la senyora Rita reptantla durament, mentres que la Madrona, per altra banda, procurá esbargir la nuvolada, excitant á sas amigas á vestir depressa 'l nen pera que poguessin trobarse d'hora á l'iglesia.
La Toneta prengué 'l caldo qu' en aquell moment entrá la Sió, saltá després del llit, y las tres van posar mans á l'obra, mal que fas hi repugnés despertar tan bruscament al angeló. La llevadora, ab l'inseparable mantellina desfeta del pit y penjant del monyo per derrera la cadira, va posarse destrament el nen á l'ampla falda, y manejantlo com un coixí de puntas, treyent agullas, desfent llassadas y
