Era en Manel que venía suant de la farmacia. Li havían fregit las sanchs... Tot plè de gent, y més cansoners!...
—¿Y bé, y l'apotecari, tampoch t'ha dit que té?—preguntá l' Agneta.
—¿Y com vòls qu' ho sápiga per la recepta? Ni menos li he preguntat. Dimoni de xicota, es més tafanera! Ala, ala, á escombrar!—
Y despedint ab una rialleta de benevolensa á la Madrona, tancá la porta ab molt de conte, penjá la gorra y se 'n aná á grans'gambadas ab la medicina á las mans cap á la cambra de donya Mercè.
La pobra Madrona baixá l'escala plena de confusió, emprenent el camí de la rectoría, y confonentse ben prompte ab el trahut de gent y carruatjes que tranzitavan per las Ramblas.
La confessió qu' havía de fer l' avergonyía molt. Sols l'amor que duya á la Toneta, la compassió que li inspirava 'l nen y l' esperit de caritat que may l' abandonava, podían encoratjarla á dar aquell pas. Li semblava que tothom li havía de llegir á la cara que tenía fillas y que, al sentir aquella revelació, tothom havía d' atribuhir la cayguda á una de las sevas noyas. Ja veya 'ls ulls del senyor rector mirantla fit á fit fins á ferli abaixar els seus, no gosant á reptarla de paraula per la seva falta de vigilancia, pe'l descuyt de sos devers de mare, dubtant potser de sa exemplar conducta, atribuhint de segur el fracás al mal exemple; y aquets temors li oprimían el pit com may se l' hagués sentit oprès en sas
