Pàgina:La papallona (1902).djvu/133

Aquesta pàgina ha estat validada.
133
la papallona

menació en la cartolina, y entregantla, se disposá á entornársen al costat de sa muller.

—Digui, senyor,—preguntava, seguintlo, la Madrona,—donchs que no ferém dissabte, avuy?

—Ré d' això,—respongué ell, tot baixet y sens pararse.

—Estich al servey de vostè.

—Gracias.

—¿No m'han pas de menester? Ja sab que poden manar.

—Gracias, gracias,—seguí ell fent, caminant entregirat de puntetas y signant silenci ab el dit.

Y la Madrona pará sos passos al véurel internarse pe'l saló inmediat al dormitori de la malalta; saló que tenían fosch, plè de reculliment y ahont alguna bravada de medicina que hi arribava feya escursar el pas ab respecte.

Al tombar la cara, topá la Madrona ab la cambrera, qu' agaifantla per la má y enmenantla altra volta á la cuyna, feu:

—Y bé, qu' heu pogut esbrinar alguna cosa?

—Que no volen que fem dissabte. Ab això me 'n vaig, que tinch feyna.

—Nó, dòna. De la senyora; qué té la senyora?

—Qu' encara no ho saben be... Alguna foguerada... alguna d' aqueixas marfugas que, grat sia á Deu, no tenim las pobras. Vaja, noya, á Deu y paciencia; no deixis tan bons amos per cosetas que passan.—

En aquell moment soná la campana de la porta.