menació en la cartolina, y entregantla, se disposá á entornársen al costat de sa muller.
—Digui, senyor,—preguntava, seguintlo, la Madrona,—donchs que no ferém dissabte, avuy?
—Ré d' això,—respongué ell, tot baixet y sens pararse.
—Estich al servey de vostè.
—Gracias.
—¿No m'han pas de menester? Ja sab que poden manar.
—Gracias, gracias,—seguí ell fent, caminant entregirat de puntetas y signant silenci ab el dit.
Y la Madrona pará sos passos al véurel internarse pe'l saló inmediat al dormitori de la malalta; saló que tenían fosch, plè de reculliment y ahont alguna bravada de medicina que hi arribava feya escursar el pas ab respecte.
Al tombar la cara, topá la Madrona ab la cambrera, qu' agaifantla per la má y enmenantla altra volta á la cuyna, feu:
—Y bé, qu' heu pogut esbrinar alguna cosa?
—Que no volen que fem dissabte. Ab això me 'n vaig, que tinch feyna.
—Nó, dòna. De la senyora; qué té la senyora?
—Qu' encara no ho saben be... Alguna foguerada... alguna d' aqueixas marfugas que, grat sia á Deu, no tenim las pobras. Vaja, noya, á Deu y paciencia; no deixis tan bons amos per cosetas que passan.—
En aquell moment soná la campana de la porta.
