cap que duya lligat ab un mocador á la viscaina, abaixant els ulls y fent ab els llabis sorolls de xarrupeig.
—Y donchs, què té, pobra donya Mercè!—exclamá, alarmada, la Madrona.
—No sabém lo que se li ha girat. Lo certus es que no'ns deixan entrar al quarto; n' han tret fins á la dida y 'l nen; se la cuydan el senyor y la seva cunyada, y no fa mitj' hora que hi ha hagut consulta de tres metjes.
—Válgam Deu, válgam Deu!—exclamá entre dents la Madrona, contrariada y plena de confusió alhora.
Una darrera l' altra se 'n anaren á la cuyna, ofegant els passos en la tovor de l' estora y sens dir un mot. La cambrera deixá 'ls draps y expolsadors que duya y, assehentse abduas, van rependre la conversa.
—Bé, y donchs, no 's diu què té? Sembla que 'm parlas ab cert misteri, Agneta.
—¡Misteri, misteri!... Ells sembla qu'ho vulguin aixís. Es á dir, ells; es ella, aquella saberuda de donya Tuyas; que lo qu' es el senyor, don Miquel, n'ho faría això. Prou lo coneixeu. Però la manifassera de la seva cunyada, en aquestos moments me 'l goberna com no 'l pòt gobernar la senyora; té la porta del quarto sempre ajustada, y si 'ls hi cal alguna cosa, veuréu qu' estira la campana y encara no sou á duas passas, al posar la má á la porta, ja sentíu qu'ella es darrera, la bada no més un xich, us entrega l'escudella, la copa ó lo que sigui y, en
