Pàgina:La papallona (1902).djvu/128

Aquesta pàgina ha estat validada.
128
narcís oller

perdonat! Venía ab el cor traspassat, ab la Sió al bras y, arraulidas á las faldillas, l'Angeleta y la Tona, qu' ab prou feynas caminavan. Venía com afollada, perseguida per la desgracia, á demanar un tròs de pá, més que pe'ls seus, per aquell angelet de Deu, que quedava sens amparo á la terra. Oh! quín dia aquell, Senyor, quín dia! Per sòrt de tots, Don Ramón no sols se portá com un cristiá, sinó com un pare; y si un día la pobra viuda 's vejé ab una criatura més, que l'amistat y la desgracia li tiraren als brassos, las mans generosas de D. Ramón, com més tart las de D. Miquel, son fill, no li van deixar coneixer la miseria. Derrera aquella porta no hi hagué may més un nó per ella, es veritat; però, ay! aquella escala, aquell cel-obert, si n'havian sentit de sospirs d'ella! Es tan trist tenir de demanar!

Y aquí de sas tristas recordansas, torná á trucar més fort com pera trencar materialment el curs de sas reflecsións. Una má arrugá 'l transparent del balcó de devant, y entre 'l vidre y la tela verdosa va apareixer la cara esquerdalenca de la cambrera.

Tot seguit se sentí una corredisa de passos sumorts que s'acostavan, y la brunyida porta s'obrí.

—Vos, Madrona?—feu l'Agneta, acompanyant la porta al tancarla.—Qu' havíau trucat un altre cop?

—Sí, ja fa estona.

—Perdoneu, era al terrat expolsant alfombretas; la cuynera es á plassa y en Manel á cá l' apotecari.

—¿Que no va bé la senyora?...

—Cá, filla, cá!—respongué la criada, movent el