En arribant al portal de ca'n Castellfort, la Madrona 's sentí cremar la cara de vergonya. Tot esperant que l'obrissin, després d'una bona estrebada al lluhent tirador de la campaneta, deixá perdre la vista per las alturas d'aquell cel-obert, plè de balcons barrats, tots ells velats per transparents de colors esmortuhits. La gran quietut que hi havía, dava al cant d'un canari, presoner dins d'una gavia penjada á las alturas del quart pis, un tò d'anyoransa qu' arribava al cor. No era la primera volta á la vida que la Madrona experimentava en aquella escala aquest ayre de sepulcral tristesa; que prou se recordava de cóm s' havía esperat al meteix replá, l'any 53!
En aquell moment li torná tot á la memoria. Eran las nou del matí, si fá no fá, la meteixa hora d'avuy. Acabava de deixar malmesos, morts, á l'Hospital de Santa Creu, als pares de la Toneta, víctimas de l'explosió de la fábrica de D. Ramón, Deu l'haja