teu pare, fill meu! Que si 't vejés, si ell te vejés tan bufó, tan petitet, tan desvalgut, ab aquestos ditets que no poden pinsar un cabell, ab aquesta boqueta que no pòt empassarse un pinyó, ab aquestos ullets tan esparvillats....!„
Y al dir això, los ulls de la mare 's van arruixar de llágrimas, ab sos brassos doná una nova apretada al fillet y sos llabis se clavaren per una estona en el tendríssim front d' aquella criatura.
El nen se desxondí un xich, remogué las cametas dintre 'l volquers, obrí 'ls brassets com cercant quelcom ab els punys closos, y plorá un breu instant; no més lo indispensable pera que l' amatent mare pogués acompanyarli 'ls llabis al dols mugueró, ahont trobava, el petit, consol y nudriment.
—¿Ja 's desperta, ja 's desvetlla 'l nostre gafarronet?—cridá alegrement la Madrona, tot entrant.
—Tot just,—respongué la mare, aixugantse las llágrimas ab un santiamén.
La Madrona obrí de bat á bat els finestróns, amarant la cambra de viva claror, y entrá á l' alcova ab una escudella de caldo á la má.
—¿Que tal, heu dormit bé?
—Bé. ¿Y vos, Madrona?... ¿Ja'm porteu caldo? Cóm us pagaré tantas bondats!
—¿Quínas bondats? Sempre 'm díus lo meteix! ¿Que no ho farías tú per mí?... Y donchs?... Estaríam bé á 'n aquest món, en bona fe, si no 'ns ajudesim los uns als altres!—
Y dihent això, dreta á l'espona del llit, la corpu-
