á corre cuyta, encara 's defensava tractantlas de tafaneras y llengudas.
—Cá! si n' hi há un feix d' aqueixas gandulas! Ja ho veu á quí mantenen las senyoras que no van á plassa; la meytat se 'ls hi en va pe'ls quartels! Si sempre ho dich, jo; desgraciat del home que no troba una dòna de sa casa; y la dòna de sa casa no té més remey que fer com nosaltres, venir á comprar. Hum! Moltas candelas fan un ciri pascual, veli aquí!
—Ben cert,—feu la Madrona, desitjosa de no allargar la nova conversa.—Altrement, ab lo que vostè 'm deya, no tinch reparo en enviarli la noya... però ja li dich, vagili, eh! perque 'l jovent d'avuy día 'm fa tremolar, y tant á la Toneta com á las mevas noyas, las hi tinch privat lo festeig. Ja 'ls hi arribará prou l' hora dels mals de cap. Ara com ara, no las vull veure al costat de cap home, y menos dels qui no son del nostre bras, sab?
—Be, y... ¿ja sab de cusir la noya? Vull dir si sab fer repunts, basteta, en fí, tot lo que cal, per si un día una tingués la capritxada de tallarse un vestit.
—Prou sab de tot, prou; si fins avuy ha treballat al Casmín, y sempre y quan apreti la feyna encara n'hi darán á fer á casa.
—Donchs, ¿que l' ha treta d'allí?
—Sí, peró ja ho veurá. Nosaltres hem rebut molt be sempre dels senyors de ca 'n Castellfort. D'ensá de la desgracia que li deya, sempre han sigut lo nostre Pare-pedás, aixíns es que jo no 'ls
