es ben clar que nó. Donchs, per aquella desproporció fatal, filla de la naturalesa, ningú pòt condemnarme á mi á descarregarte á tú de la carrega que 't pertoca. Si tú corrías mes risch, havías de mirarthi més, fugirne més».
Y al mitx d' aquest rahonament sofístich, que l' egoisme envalentonat dictava, se sentí assaltat per un remordiment terrible:
«Un fill! Oh, nó; això no ho díu la carta.»
Ab neguit la repassá altra vegada de dalt á baix y, al topar ab una alusió prou trasparent, son giny, esperonat pe 'l meteix egoisme, trobava medi d' enterbolirla y presentarla fosca, dubtosa, anfibológica.
“Oh, nó; això no diu que sigui: tot lo més deixa entendre que podría ser„.
Y la meteixa enormitat del perill que corria la seva conciencia, l' empenyía á foragitar la veritat anorreadora y 'l feya abocar á la gran font dels desesperats, ahont el dubte prén aviat l' accent del més desenfrenat esceptisme y las veritats més claras d' altres días se tornan foscas. Poch á poch, comensava á perdonar el cinisme d' en Llassada; no l'havía llegida ab la suficient fredor aquella carta; ara, un xich més tranquil d' esperit, lliure d' aquella brusca sorpresa, ja no la trobava tan cínica; podía haver sigut un xich menos riolera atesa la serietat del assumpto; però, de totas maneras, contenía judicis y consells molt dignes de reflecsionarhi, de rumials en calma. ¿Quantas vegadas no li havía probat ja en
