qu' ella 'n diu reparar el teu pecat, y jo... arreplegar un mort ó cosa aixís.»
La derrera apreciació 'l vá ferir fondament, quedá una estona concirós, s' aixecá de la cadira y, passejant amunt y avall de la sala descompassadament, monologava aixís:
“Lo meu pecat? Nó; si de cas, lo de tots dos. Jo no só com ell, jo no suposo á la Toneta una perduda; jo la conech, ell nó. ¡Una febre, una follía, una ceguera, una hora tonta va ser pera tots dos!... Sí, pera tots dos; jo no tinch culpa, jo no haig de matar á la meva mare ab un casament mal mirat. Nó, no 'm farán casar á la forsa. ¡Còm haig de sacrificar jo la vida de qui 'm portá al món, de qui tant m'estima, no més pera reparar l' obra d' un moment de ceguera, d' anulació de seny, de voluntat, de llibertat? Lo meteix que justifica la puresa d' ella, aqueixa puresa que li regoneixeré jo, ni que no ho fassi aixís el món, me justifica á mí... Oh, jo he vist en algún lloch de la carta la paraula desgracia„.
Y vá córrer á fullejarla, cercant aquell mot com qui cerca un defensor poderós.
“Sí, aquí es. La Madrona, la meteixa Madrona la vá proferir.... Oh, sí! com díu en Tomás; aquesta es la paraula, la santa paraula! Un cas fortuit, una calamitat fatal, això es la desgracia, y d' ella no 'n es culpable ningú. Cadhú de nosaltres dos, Toneta, carregará ab las conseqüencias que 'ns pertoquin, res més.... ¿Qu' en tú son més grossas perque ets dòna?... ¿Y jo, jo tinch la culpa de que ho siguis? Nó;
