Aqueixa gent no 's recorda sinó de fer diners! Pobres fadrins! cóm los tenen, cóm los enganyan! Jo sí que li tindría un quartet ben bufó, ben endressadet... Si no se 'l arriba á estimar! Ben bé ella, qu'es una pobra com jo meteixa, té 'l seu gran mirall, las sevas cadiras encoixinadas, la seva taula de marbre..."
Y al arribar aquí, sos ulls escorcolladors se giraren á l' alcoba, topant de pas ab un rentamans de ferro demunt d' un mullader, plena la gibrella d'aygua lletosa, l' humida tovallola penjant de blincadís ganxo. El llit estava encara per desfer, oberts, arrugats els llensols y mostrant ab el coixí l' emprenta fragmentaria del estudiant, com aquellas pessas dels motllos de guix que's vehuen per terra á 'n els tallers d' esculptors. Una olor tebia, l' olor d' en Lluís, omplía encara tot l' ambent de la cambra. Ni aquest ni aquella havían badat boca; ella anava á parlar... Però al tombar el cap, se sentí á la boca los llabis cremosos d' ell y, á la cintura, unas mans de ferro.
Y vá fer un xiscle esgarrifós.
—No cridis, no cridis! que t' estimo! t'estimo!...
—Fuig, fuig Lluís, per Deu, qu' estém perduts!—exclamá ella, tremolant com la coloma á las urpas del esparver.
