—Tu m' havías promès el retrato....
—Que fins á la tarde no 't duría, y á la tarde 'l tindrás,—replicá l' estudiant ab veu més sencera, posantse sobre sí.
La Toneta s'atreví á tornar á mirar al estimat, y semblantli que ja tenía la fesomía reposada, comensá á tranquilisarse. "Aquell diantre de cervell que Deu li havía dat, sempre li feya veure fantasmas, com deya en Lluís!"
Una conversa llarga y amorosa comensá entre abdós. A la tarde tindrían testimonis; ho havían d'aprofitar ara.
—Per això, per res més, he volgut quedarme una estona. Hem de parlar de còm nos ho arreglarém pera cartejarnos aquest estiu.—
La color de la vergonya apuntá en el rostre de la Toneta, abocada com se veya al perill de que's descobrís aquella ignorancia que tant l'atormentá un dia. Estava resolta á apendre de lletra durant l'estiu; valía donchs la pena d' amagar ara aquell defecte. Per això 's negá una vegada més á declarar el seu domicili, rebutjant el plan d'en Lluís. La Madrona, la seva segona mare, la treuría de casa, la mataría, si escribís á ningú. En Lluís se resistía á creure tant de rigor; si las sevas relacions eran lícitas y lleals ¿perquè tals reparos? Ademés, no volent rebre las cartas directament, sempre hi havía un altre medi: cercar una amiga callada á qui adressarlas.
—Ni això. Podría pérdren alguna per casa, un descuyt qualsevol esbombarho tot y comprométrem.
