que s'obria a les boscúries fosques que rodejaven el castell. Però, per fer-li riallera l'estada, roses fresques s'enfilaven per les columnes del finestral i li deien:
—Bon dia, Dolça petita, filla de la Dolça gran! Nosaltres som aquí per amagar-te un xic, amb la nostra frescor, la foscúria d'aquests boscos on els arbres son tan espessos que no hi arriba el sol. Però nosaltres som aquí, com la Dolça gran i tu, Dolça petita, sou sobre la vida negre del comte de Rocasalada, com a roses vives de frescor i de pau!...
La petita Dolça els hi responia el bon dia i llegia en el seu llibre de rondalles meravelloses, cada imatge del qual valia un reialme. Seia en un escambell d'or i dotze cusidores i dotze filadores li confeccionaven els vestits més enlluernadors, perquè cada dia n'estrenés un de nou. I totes les seves dames la seguien mentres feia les seves devocions a la capella, al costat dels seus pa res, i després li acostaven el seu petit escam bell d'or a la taula règia del castell. I per ella eren els millors plats i les millors lleminadures. servits en les millors vaixelles. I anava a peixar amb la seva petita ma de seda als seus pagons que feien el ventall amb la cua extesa quan la veien venir, i que picaven amb el bec els grans de menjar que lluïen dins la petita ma de seda de la petita Dolça. I les cusidores no li volien ensenyar
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat validada.