La fornera, que era molt avara, va escullir la riquesa i quan va tornar a casa seva la seva filla havia mort.
Va sentir una gran enveja de la felicitat del llenyater i com que li devia diners, el va amenassar de treure'l de la seva barraca i de fer-lo morir de fam.
Per poder pagar aquell deute a la fornera, el llenyater, la seva muller i la seva filia treballaven tot el dia al bosc. Mentre en Maties tallava les branques, la seva muller i la seva filla feien les feixines.
Un diumenge el llenyater va anar al bosc tot sol. Havia treballat molt, demanant a Déu que'l perdonés per haver faltat al precepte, però desitjant poder pagar aviat el deute a la fornera. Estava tan cansat que's va dormir al peu d'un arbre. Quan es va despertar el voltava la sardana dels nans que cantaven sense parar:
—El dia és per treballar,
i la nit per reposar,
i tot el llarc de l'anyada....
Aleshores en Maties tot pensatiu, va dir:
—Nostre Senyor va manar
que el diumenge no es treballi!
Tot seguit que va haver dit això es va iluminar tot el bosc i el vellet del cavallet va aparèixer i va dir:
—Dient, aquestes paraules has romput l'encant que pesava sobre nostre i que ens feia sofrir tan amb aquestes dances seguides i aquestes cançons que no s'acaben mai.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/87
Aquesta pàgina ha estat validada.
