al bosc, no he tingut ni un sol dia de felicitat. I la meva muller que té la culpa de tot, ara m'abandona! I jo m'estic aquí sense poder-me moure ni un instant, per aquest gran arbre que surt del meu peu i que és més alt que tot el bosc!
En aquell instant la muller d'En Pere va entrar i va dir a la Lena:
—Espero que ja m'has perdonat tot el mal que et vaig fer. El cel ens ha castigat i som uns desgraciats el teu germà i jo. Però ara vina al pis de dalt, que et vull ensenyar una cosa.
—No, primer que tot vull curar al meu germà!
—Vina, que et vull ensenyar allò que el cel m'ha concedit per alleugerir el meu infortuni.
La Lena, creient que li volia mostrar un infant, va dirigir-se cap a l'escala.
I la dona d'En Pere li va dir:
—Passa davant!
Però ella no ho va voler fer de cap manera perquè deia que allí no era pas la reina, sinó la pobra Lena, i que li tocava passar darrera de la muller d'En Pere.
La mala dona va passar davant. Però encara no va posar el peu al primer graó va fer un crit i va caure a l'aigua de la presa del molí, morint-hi ofegada. Va ésser víctima de la mateixa trampa que havia preparat perquè hi morís la Lena.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/83
Aquesta pàgina ha estat validada.
