I la vella soca es va moure, fent senyals de negació violenta. I la maça va caure de les mans de l'Arrenca-pins, el vell lluitador que havia vençut al Pare Gegantàs i a tants altres gegants, i va acatar les ordres amoroses d'aquell pí centenari.
I després la Pinyoneta va dir, sempre abraçada a la soca:
—Veritat, mare, que tu vols que no'ns moguem mai més d'aquí, i que siguem reis dels pins enlloc de governar allà on viuen els homes?
I la vella soca es movia, es movia, volent dir que sí.
I aleshores la Pinyoneta va abraçar al príncep i li va dir:
—Veus? Es la mare que ho vol. No tornarem allí baix, al país dels homes. Els homes ens han tret i els pins ens acullen. I varen ésser reis sota les copes altes i oloreses dels pins, dalt de la muntanya. I l'Arrenca-pins s'anava fent vell i s'adormia de cara al cel, sota les branques tremoloses de la Pinatella que l'havia fet feliç.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/53
Aquesta pàgina ha estat validada.
