La Pinyoneta era molt feliç, però, cada nit abans de tancar-se a la seva cambra de daurats preciosos, sortia a fora el terrat i mirava enllà, dins la nit, cap a les muntanyes altes, allí on vivia el seu pare, i on la vella soca del pí semblava que la trobés a faltar. Allí dalt hi havia tota la seva infantesa, i enyorava un xic, en mig de l'esplendor del seu palau i dels seus vestits i de les seves joies, aquells dies a l'aire lliure dels seus boscos i el seu vestidet de sargil amb el qual el príncep s'havia enamorat d'ella.
Però els temps canvien. Va venir una gran revolució que va incendiar el palau i homes negres volien matar al príncep i a la Pinyoneta. I la Pinyoneta es va posar el seu vestit de sargil i va fer vestir al príncep aquelles pells de llop que duia l'Arrenca-pins. I així varen sortir del palau i varen fugir camí de les muntanyes, mentres tota la ciutat era encesa de flames.
Quan els dos varen arribar al bosc, l'Arrenca-pins va pendre la seva massa per anar cap a la ciutat i fer-la brandar sobre'l cap dels que havien mogut aquella revolta i donar novament el poder a la Pinyoneta i al príncep. Però la Pinyoneta es va acostar dolçament a la soca del vell pí i li va fer una gran abraçada tot dient-li:
—Veritat, mare, que tu no ho vols que el pare vagi a la ciutat a fer brandar la seva maça fent noves víctimes?
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/52
Aquesta pàgina ha estat validada.
