Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/51

I no va trigar gaire que el príncep va donar paraula de casament a la Pinyoneta. I aquell dia, tot jugant, per provar el tall del seu punyal, el príncep va enfonzar-lo dintre la soca del vell pí. Va sentir un gemec dolorós i va rajar sang de la soca. I el príncep tot s'en va estranyar i la Pinyoneta va acariciar la soca amb les seves mans i la va besar amb els seus llavis. I tot seguit la sang es va estroncar i la vella soca ferida va fer un joiós sospir.
El dia de les noces del príncep i de la Pinyoneta es va fer una gran festa per la ciutat. La núvia va ésser vestida de robes lluminoses i coberta d'un riu de pedreries. L'Arrenca-pins també hi va ésser amb la seva gran força. La gent ja no es recordava d'ell per tots aquells anys que havia viscut al bosc, sense baixar a la plana on viuen els homes. El príncep i la Pinyoneta i la gent de la cort prou li suplicaven que es quedés a viure allí, perquè, si vingués un cas de guerra, tenir un home tan fort com l'Arrenca-pins podia decidir de la victòria. Però ell s'hi va negar, es va despedir del príncep i de la Pinyoneta i s'en va tornar al seu bosc, i es va seure sota el pí on hi havia la seva bona muller i li va contar les grans festes que s'havien fet i la gran bellesa de la Pinyoneta vestida de núvia. I la vella soca estava contenta i feia uns dolços moviments, de maternal orgull.