del camí. I així els cavallers es desencantaran i entre els cavallers hi veuràs als teus germans. Tots seguiran darrera teu oferin-te tots els tresors de la terra si els hi dones les tres coses meravelloses, però tu segueixes sempre avant sense tornar-los contesta, i sense donar-te a conèixer dels teus germans. ¡Avant, gentil donzella, coratge i sòrt per a conseguir allò que no han pogut haver els cavallers més valents de la terra!
Esteldor va donar les gràcies al bon vell de les barbes blanques i va començar a pujar la dolorosa muntanya. El camí era tot rodejat de pedres blanques. Els peus se li adolorien entre les espines i la calor era tant forta i el sol de tal manera sense pietat que totes les gatoses eren mortes i les pedres calcinades com si hi hagués passat un incendi. Però Esteldor seguia avant, sofrint coratjosa el sol aplomat i la calor terrible.
A mig camí va ésser una tempestat que es va desencadenar, amb uns trons que semblaven esqueixar la muntanya. La terra trontollava sota els peus laços d'Esteldor i la pluja va caure, com una gran cortina de aigua freda i totseguit el camí va quedar convertit en un torrent impetuós que corria muntanya avall, arrossegant les pedres més grosses. Peró Esteldor seguia avant, lluitant coratjosa contra la corrent que se l'endúia rostos avall i la pluja que li amarava els
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.
