Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/180

 —Vull que em diguis perquè estàs trista, germana meya.
 Esteldor li va respondre la veritat, perquè no sabia mentir:
 —Germà meu, aquesta tarda ha vingut una pobre velleta a demanar caritat...
 —I que't'ha dit?
 —Jo li he fet la caritat i ella m'ha dit que jo ho tenia tot i que només em faltava una cosa.
 —I quina és aquesta cosa, Esteldor?
 —Aquesta cosa és l'Aigua que Dansa, la Poma que Canta i l'Ocell de Veritat.
 —No et posis trista, germana bona, que jo com a germà gran, te les aniré a cercar.
 Ensella el seu cavall blanc, besa al seu germà Estelblau, besa a la seva germana Esteldor, que estava més trista vegent-lo partir vers un viatge tan perillós, i li diu:
 —Aquí et deixo aquest ganivet tan fi que té un diamant al pom. Cada dia el claves a la soca del vell llorer del jardí, el que s'aixeca tan alt i tan verd damunt el roserar, com si fos el pare de les flors joves. Quan vegis que de la soca en raja sang quan tu hi enfonzis de fulla fina del gavinet, és que jo estaré en gran perill i és precís que l'Estelblau em vingui a cercar.
 I ja tenim a l'Esteldargent, dalt del seu cavall blanc, camí de la conquesta de les tres coses meravelloses.
 Cada dia Esteldor enfonzava la daga fins