La Carmesina va soportar aquell gran dolor, closa dins una presó fosca, rosegant un bocí de pa dur. I juntava les mans i pregava:
—Déu meu, fes que els meus tres fills hagin estat salvats i pugui veure'ls un dia, i soportaré l'amargura d'aquesta injusta presò i del bocí de pa negre, esperant ésser reconeguda pel cor del rei i dels meus fills!...
Una altra vegada el jardiner va veure que el riu li duia un cistell tapat i que li deixava entre els joncs, a l'abast de la mà.
Va portar la nena a la Melió, que la va rebre amb els braços oberts, duent-la a batejar amb el nom d'Esteldor. I la nena va créixer, jugant amb els seus germans, entre el perfum de les flors del jardí del palau i rodejats per l'amor de la Melió i del jardiner.
I és veritat que mereixien tot l'amor dels que els veien perquè eren gentils i virtuosos tots tres i bells, sobre tota ponderació. I la gent que els veien a missa, cada un amb el seu llibre d'oracions, tot era dir:
—Veus-aquí els tres fills del jardiner del palau, que qualsevol els pendria per fills del rei, tal és la seva gentilesa i perfecció. Però perquè deuen portar al mig del front aquesta vena clara? Això deu ésser per amagar alguna cosa lletja...
Això deia la gent, perquè ningú no es podia pensar que portessin aquella vena per amagar l'estel de la seva bellesa i de la seva
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/176
Aquesta pàgina ha estat revisada.
