Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/150

 —Ara prou parla així, però sucumbirà a la curiositat igual que les altres!...
 Però passaven les bores i Melisén no venia a obrir la porta prohibida. Es va fer clar, les portes del castell varen obrir-se, i Melisén no havia vingut ni a mirar la porta misteriosa.
 Barba-Blau tot era pensar:
 —Potser ara hauré trobat veritablement l'elegida del meu cor, la dona que sap resistir a la curiositat!...
 Durant tot aquell dia Barba-Blau va espiar la porta. Però Melisén semblava haver oblidat que tenia la clau. Era més amorosa que mai i Barba-Blau se l'anava estimant més.
 Varen passar vuit díes i Barba-Blau li va dir:
 —Guardes aquella clau, Melisén?
 —La porto guardada sobre el pit.
 —No tens curiositat de saber perquè t'he prohibit que l'obrissis?...
 —No, les vostres raons deveu tenir, i jo no tinc de fer res d'aquestes raons. Jo, ara i sempre, obeiré les vostres ordres sense protesta.
 Varen passar vuit díes més. La clau d'or reposava en el pit de Melisén. No havia tingut ni la curiositat de mirar com era feta la clau misteriosa. Complia l'ordre que li havia donat el seu promés de guardar-la i res més.